LA COLUMNA

L’etimologia d’ etimologia…

PER MARC ORRIOLS BAT2B

Fa deu minuts, una companya de classe ha buscat la paraula Google al Google i m’he encoratjat a buscar l’etimologia de la paraula “etimologia”. És molt interessant saber els nostres orígens. Hi ha qui diu que qui els perd, per la identitat. Per tant, com que no vull perdre la meva identitat m’interesso a buscar normalment l’etimologia de les paraules. Però, qui sap si per moviments còsmics o per si bufa el vent del nord, avui he decidit aprofundir més amb la meva recerca diària i m’he decantat a buscar l’origen de la paraula que s’encarrega de buscar l’origen de les altres.

La paraula “etimologia” prové del mot grec ‘Ετυμολογία’ i és la unió dels termes ‘etymos’, que significa vertader i ‘logos’, que equival a paraula. Les meves conclusions a primera vista són que etimologia vol dir ‘paraula vertadera’. No obstant, ens hem de fixar en el morfema ‘–ia’, el qual transforma el significat de la paraula, ja que aquest sufix serveix per crear un substantiu que expressa una relació amb quelcom. Per tant, doncs, la meva persona ha entès que ‘etimologia’ significa “la vertadera relació de les paraules”, tenint en compte totes les proposicions anteriors.

Sempre va bé saber d’ on venen les coses, el per què són com són, tenen el que tenen o es diuen com es diuen. La humanitat ha de ser capaç de poder dedicar un temps al seu passat, per poder invertir el present en poder tenir un futur amb una base d’ on poder recolzar-se. Buscar l’etimologia d’”etimologia” és la metàfora de buscar el perquè de tot plegat, un tòpic massa típic, però que encara no té una resposta.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

SENSE EL (DIT) COR

PER CLARA TEIXIDÓ BAT2B

Segur que molts cops us heu demanat què seria una vida sense mà i les dificultats que comportaria. Sovint, potser, us haureu plantejat què seria una vida sense cames, sense peus, sense poder caminar. Però mai us heu parat a pensar què és una vida sense un dit? Una vida amb quatre dits? Potser penseu que és un mal menor i no discrepo, no obstant, no és tan fàcil com la gent creu. Afegiré, doncs, que el dit que m’he trencat és el de la mà dreta, la que faig servir per fer-ho pràcticament tot. Si hagués estat el dit petit, continues, però el dit gros… és un problema… Ara, si tens la mala sort de trencar-te el dit del mig, una extremitat petita però del tot necessària, et pares a pensar que és més imprescindible del què et pensaves.

Avui m’he aixecat al matí amb molta son pell dolor que em feia el dit, ja que quan dormo no controlo els meus moviments i sospito que m’he mogut i em dec haver esclafat la mà d’alguna manera. També em feia mal l’orella perquè el despertador cridava de mala manera i sense recordar-me que per un sol dit, tinc immobilitzada pràcticament tota la mà, he intentat aturar l’aparell amb agulles. He hagut de fer un moviment diferent per tal de treure la mà esquerra de sota el llençol i parar el despertador.

Més tard, les dificultats per agafar la tassa de l’esmorzar, han estat mínimes perquè començo a dominar la mà dolenta. La complicació, però, ha començat al bany quan havia de rentar-me les dents, he hagut de fer una combinació entre el dit petit i el gros per agafar bé el raspall, però em relliscava. Quan m’he anat a vestir, no he tingut gaires dificultats, perquè amb la mà esquerra i amb l’ajuda dels dos dits sencers de la mà bona, m’he pogut posar la roba mitjanament bé. Cal dir, però, que mal m’he n’he fet, ja que la llei de Morphy ha provocat que m’enganxés el dit amb la roba i em fes mal posant-me les sabates… Paciència…

Pel carrer, per sort, tot ha anat sobre rodes: Caminava adormida el curt trajecte cap a l’escola. Com que no puc posar-me guants, perquè no m’hi caben, he de posar la mà dreta dins la butxaca. No obstant, per tal de que hi entri, he de guardar-me el paquet de mocadors dins la motxilla, perquè sinó fa nosa. Quan he arribat a l’escola, les preguntes han estat les mateixes que cada dia i les meves respostes també, somric i dic:

“ Mira, el dit com sempre, vaig fent. Avui vaig al metge a veure què em diuen… O per exemple, sí sí a veure si tinc sort i puc jugar el partit de dissabte vinent. ”

Tot seguit la gent em dóna ànims i jo els hi agraeixo. A l’arribar a la classe, busco un bon lloc per tal de que el cable del meu portàtil arribi a l’endoll. Aquesta lesió no és tràgica, però tampoc intranscendent, ja que em provoca la gran desgràcia (tot i que per alguns seria una sort), de no poder escriure. Per tant, la meva esquena també rep les conseqüències de portar cada dia el portàtil a classe. Les meves amigues sovint em comenten que tampoc és tan dolent, ja que em puc connectar al facebook. Jo ric i penso que ja m’hagués agradat que l’escola no hagués tingut la brillant idea de restringir el facebook als ordinadors.

Cal dir que gràcies a l’ordinador, m’he pogut organitzar més. Diuen que les coses passen per alguna raó. Em consola pensar que aquesta lesió que m’obliga a abandonar el bàsquet per uns dies, em recompensa donant-me més hores d’estudi (ja que no cal que assisteixi als entrenaments) i a sobre tinc tots els apunts guardats a l’ordinador. Cal dir, també, que em sembla que mai havia ensenyat el dit del mig tants cops a la gent…

També diuen que no te n’adones del que tens, fins que ho perds. Aquesta frase no és tan sols el típic tòpic, sinó que és totalment real. Molts cops no valorem les persones que tenim al nostre costat, fins que marxen. Altres, no valorem les situacions que viuen, fins que deixem de viure-les. Com diu la cançó de Pastora Soler, “tenemos la mala costumbre de echar en falta lo que amamos y sólo cuando perdemos es cuando añoramos”. No tinc la intenció de comparar la vida amb el meu dit. Però a petita escala, vull manifestar que mai m’havia plantejat què era tenir una mà immobilitzada fins que l’he tingut. Per tant, he de dir que quan el metge decideixi donar-me l’alta, jugaré al màxim de bé que pugui, em raspallaré les dents amb la mà dreta amb molt d’orgull, em posaré els guants més petits que tingui i, sents dubte, pararé el despertador amb la força més gran que em concedeixi la mandra, però, llavors sí, amb el meu meravellós dit del cor.

Com es pot treure un zero d’un examen?

PER YOLANDA MARTÍN BAT2E

D’entrada, treure un zero en un examen sembla ser molt fàcil .L’opció que més d’un triaria seria la de deixar l’examen completament en blanc; bé, no en blanc del tot, si posem el nom i la data, podria ser que algun professor considerés que el nom està ben escrit i la data de l’examen fos correcta, fins i tot se’ns podria arribar a puntuar un 0,1 tot i no complir el seu objectiu principal.

També podríem tenir l’opció de respondre totes les preguntes amb temes completament diferents d’allò que s’està demanant, amb una bona parrafada a cadascuna de les preguntes. D’aquesta manera, el més obvi també seria treure un zero, però és més preferible aquesta opció ja que practiques la cal·ligrafia, l’ortografia, i altres temes com són la coherència, la cohesió etc en tots els teus redactats. A més a més, si el professor creu que ha estat un bon text, sense faltes d’ortografia, amb una bona i magistral cal·ligrafia i amb un gran sentit de l’humor, també podria deixar-te les teves grans il·lusions per terra al veure un bon zero acompanyat d’algun altre número. No val la pena.

Però tot això és massa fàcil, tant triant una opció com triant l’altre, no inverteixes temps en l’estudi a casa. La cosa comença a complicar-se quan estudies i passes moltes hores davant els llibres, els apunts, els exercicis… i arriba el gran dia de l’examen. Estàs nerviós, les mans et suen amb sensació de fredor, el bolígraf et tremola i el professor comença a repartir els exàmens. Fas una llegida ràpida i creus que l’examen sembla complicat, però confies en tu mateix, en les teves hores d’estudi, i amb la sort que t’agradaria tenir aquell dia per treure una bona nota. Comences a completar l’examen i, quan el vas avançant, el professor informa que l’examen s’aprovarà a partir del 7,5. Encara et poses més nerviós, el bolígraf se’t cau de la taula, li comences a donar voltes i voltes al full de l’examen, però te n’adones que tindrà les mateixes dues cares, amb les mateixes preguntes i no et preguntaran mai el tema que et saps millor. Entregues l’examen amb una sensació de mal estar general per tot el cos, cansat, d’haver-te anat a dormir molt tard i havent-te llevat molt d’hora al matí per estudiar. Sona el timbre que avisa que les classes han acabat, i abandones l’aula pensant i desitjant que el pròxim dia tot serà millor.

Comença un nou dia. Entres a les vuit del matí a classe i ja estàs neguitós pensant que potser el professor ja haurà corregit els exàmens i, evidentment, arriba l’hora i es presenta amb els exàmens a la mà. Recordes els nervis, la suor freda i la tremolor del bolígraf del dia de l’examen i veus que les coses no comencen bé. Per sort o per desgràcia, t’arriba e l’examen a les mans. Li dones la volta amb por, però un company t’ajuda a girar-lo, però prefereixes no rebre aquesta ajuda. El company et mira la nota i posa una cara de descol·locació. Aconsegueixes acabar de girar-lo i et trobes la nota que mai abans has aconseguit treure: un zero. Comences a rumiar i poses en dubte si tot el que has fet per aprovar aquest examen ha valgut la pena i arribes a la conclusió de que no ha servit per a res, només una pèrdua de temps. Calcules que no s’hagi equivocat al comptar i et surten 25 de 50 preguntes ben contestades. T’enfades, i penses que si s’hagués aprovat l’examen fins a 5, estaries aprovat. Però no, tens un zero.

I ara, a recuperar-ho.!