Articles d’opinió

LA VIDA ÉS UN PARTIT

PER CLARA TEIXIDÓ

BAT2B

 

Ara és el moment. El partit comença, comença la lluita, comença tot. Quan te n’adones que ja estàs vivint aquest partit, és quan realment el jugues. El sal d’inici el perdem, ens toca defensar. Ara toca ser fort i afrontar els canvis que vénen. Veig la por, veig l’egoisme, veig la guerra, veig la violència i jo, amb els braços oberts defenso. Necessito que cap d’elles faci cistella, he d’evitar que tot allò que és dolent, em faci dos punts. Cal oblidar-ho tot i concentrar-me, lluitar i ser forta. Recuperem la pilota, ara és nostra. Sé que és el moment de viure i que cada segon és important. Miro al meu voltant, no estic sola, tota la gent que m’estima està amb mi. Em toca decidir, més que mai he d’escollir un camí, un camí que em definirà, he de dibuixar el meu propi futur. Rebo un cop fort i caic. Sóc a terra, sento però no escolto. Ara he rebut, possiblement, un dels cops de la vida, és un d’aquells moments que sóc jo qui m’he d’aixecar i continuar caminant. No sóc prou forta, però rendir-se és pels qui no lluiten. Jo vull guanyar aquest partit, el partit de la meva vida. M’aixeco, he de tirar tirs lliures. Miro a la banqueta: elles, ells hi són. No falta ningú. Diuen que la gent de veritat es pot comptar amb els dits d’una mà, però jo crec que en necessito dues. La banqueta és llarga, la pista és plena, ells són el meu equip! Tiro i fallo. Tanco els ulls, boto la pilota. Boto l’alegria, tots els moments passats, boto l’esperança, boto l’amistat, boto l’amor… Miro la cistella, tiro i encesto. Tot això ja és dins meu. El punt que m’ajudarà a seguir. L’entrenador demana minut, ell parla, però jo no l’escolto. Tanco els ulls, no sé què passarà, no sé si guanyarem, no sé si les meves decisions seran les correctes, no sé si cauré, tampoc sé si em podré aixecar. Només sé que rebré faltes, cops, bàsquets, punts en contra i a favor, però que, passi el que passi, he de mirar endavant. No puc deixar de lluitar, per mi i pel meu equip, per la meva gent. Només hi ha una mitja part, no hi ha temps per descansar, he de viure, he de somriure, puc i sé que guanyaré aquest partit, el partit de la meva vida.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

 

DISFRUTAR CON LAS DESGRACIAS

POR EVA MARTÍNEZ BAT2B

Hoy en día lo que más llama la atención del público es a exhibición  de sentimientos personales en los programas de televisión.Desgraciadamente, lo que más impacta y atrae al espectador son los problemas personales de las personas, preferiblemente famosas. Estos programas venden las historias más escondidas y vergonzosas y las hacen una exclusiva.

Es lamentable que en una sociedad tan avanzada como en la que vivimos miles de personas disfruten con las desgracias y las peleas de los demás. Que sean capaces de pasarse una tarde sentadas en el sofá viendo un programa basura en la tele que vende y gana dinero a través del sufrimiento de ciertas personas y haciendo que lo pasen mal recordando los malos momentos y explicando aquello que les cuesta aceptar o que quieren que quede en la intimidad y lo enseñan delante de miles de persona, y además, lo hacen jugando con dinero.Incluso algunas veces hasta inventan historias para crear falsas tramas que llamen la atención.

En mi opinión la vida personal de las personas debería quedar en privado, sobre todo las desgracias, e intentar evitar que se gane dinero a través de ellas. Como mucho dar noticia de las cosas buenas que pasen en la vida, siempre que la persona afectada esté de acuerdo.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

AUDIENCIA

POR LAURA CUMPLIDO BAT2B

Actualmente el fenómeno televisivo que marca tendencia es explotar al máximo los sentimientos. Sólo con encender la televisión podemos presenciar todas las intimidades obre cualquier personaje. Lo que vende hoy en día es exactamente eso, la vida privada de las personas, pero por desgracia lo que más vende de todo son las desgracias. Resulta vergonzoso, menospreciable, cómo sacan beneficio de las desgracias que padecen familia y cómo insisten en tocar el punto más débil de la persona a la que se le somete. Pero más menospreciable es la actitud del espectador que disfruta viendo las desgracias ajenas. Es incluso repugnante ver por placer el sufrimiento de otras personas. Por ganar audiencia las televisiones ofrecen de todo y si lo que más vende son la exhibiciones públicas de sentimientos, no dudaran en vender esa realidad en vender esa realidad aunque sea cruel. ¿Hasta qué punto hemos llegado? ¿Qué más van a vender por ganar audiencia? En este afán por conseguir la mayor audiencia aún queda mucho por ver, porque aún hay mucho por explotar y vender hasta que este efímero pasatiempo deje de ser aquello que más venda y encuentren otra forma de seguir explotando  la gente por conseguir audiencia.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

EXHIBICIÓ

PER CARLA MÀRQUEZ BAT2C

Des del meu punt de vista, no estic d’acord amb l’exhibició dels teus propis sentiments, secrets i les interioritats personals als programes de televisió. De fet, considero que quan tens un problema, ja sigui personal o bé emocional, no cal explicar-lo davant de tothom, en concret, en un plató de televisió, ja que la població s’està tornant molt xafardera des que s’han creat programes com “Sálvame”, “Mujeres y hombres, y viceversa”, “La noria”, “Dónde estás corazón”, “Gran hermano”, “Enemigos íntimos”, entre molts d’altres. Penso que és trist que la major part de la península s’enganxi en aquests programes que es poden anomenar “deixalla”, perquè a través d’aquests no extreus cap ensenyança, sinó una pèrdua de temps.

 

Per què no canviem de mentalitat i ens dediquem a veure documentals, programes de profit i pel·lícules bones? En comptes de destinar a malgastar el temps, que tan valuós és! Tot plegat, és indignant. Per la televisió només fan que mostrar-nos separacions de matrimonis, conflictes familiars, discussions entre pares i fills… Sí que és cert saber com afrontar un problema, però no fa falta que aquests programes, que no tenen res de bo, ens ho ensenyin. Hi ha d’altres recursos, que també ens poden ajudar. I molts!

 

En conclusió, crec que ja ha quedat prou pal·lès que estic en contra de tot això. Una alternativa? Abolir molts d’aquests programes de televisió i crear-ne d’altres que siguin educatius. Així, la població seria més culte, no com ara, que tan sols coneix rumors i s’està tornant massa morbosa. Hem de canviar això, el més aviat possible! És urgent.

 

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

FÀCIL I POBRE

CLARA TEIXIDÓ BAT2C

Què he de fer per sortir a un programa del cor? M’ho he estat pensant i la millor manera de fer-ho és conèixer algun famós, casar-m’hi, separar-m’hi, si pot ser tenir algun fill, per tema de custòdia i viatjar per tots els programes televisius on vulguin sentir les meves penes. M’he estat fixant en aquestes persones cèlebres de la xafarderia d’avui en dia i totes segueixen el mateix camí. Així, que ho tinc fàcil. No obstant, si no tinc la “màgica” oportunitat d’ambientar-me entre els famosos… cap problema, he pensat que puc trucar al programa, insultar o ficar-me amb el protagonista del moment i ja ho tindré llest, ja estaré anunciada i la meva veu sortirà a totes les cadenes. En canvi si discrepo de les opinions de la Belén Esteban, és probable que estigui amenaçada per tots els cantons, però no em preocupa… SERÉ FAMOSA!

Després de plantejar-me com arribar-hi, com que em cansaré de que m’ataquin… ploraré una mica en públic i intentaré ser ja un personatge important en el guió d’aquests programes. Un cop hi sigui, faré el que fan ells: Investigaré tot el que fan i deixen de fer els famosos i opinaré de tots els seus sentiments que, sens dubte, ells han exposat a la societat d’Espanya. Molts no s’ho prendran bé, però no em preocupa… jo ja tindré fama!

Dit això, un cop analitzat aquest món tan buit que, òbviament, em plantejo irònicament, he arribat a una conclusió. Personalment, penso que és impressionant el que pot arribar a fer, a dir, a explicar i a mostrar, personatges famosos, per tal de ser reconeguts i perquè es parli d’ells. Crec que és denigrant que hi hagi persones que exposin davant d’una televisió, la seva vida professional, personal i familiar com si fos una sèrie de televisió. A més, tothom sap que els agrada que programes buits com ells, dediquin l’hora d’antena per fer un debat sobre la seva vida o sobre el seu problema. La gran equivocació, però, és nostra. Són ja massa, la gent que quan no sap què fer (o si…), dediqui una llarga a estona a escoltar les mentides o les veritats de persones que no ens vénen ni ens van en les nostres vides, que simplement busquen fama a través de la seva família o de les seves desgràcies. Així que ja un cop haver-ho experimentat, jo buscaria la fama anant aquests programes. Però un cop estigués allà no explicaria el que ells voldrien, sinó que m’agradaria demanar, molt educadament, on tenen la intimitat, el respecte i sobretot, on és la seva vida.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

SÁLVAME, LA VERGONYA TELEVISIVA

PER XAVIER GRAU CLAPERS BAT2C

Sálvame és un programa que està dins  la programació de la polèmica cadena Tele 5 i porta des de fa uns quants anys essent la vergonya de la televisió espanyola.

Aquest programa l’únic que fa és portar periodistes o actors espanyols que han tingut algun moment de fama en la televisió i se’ls  fa explicar la seva vida. Per tal de tenir més audiència, tots els debats que es fan acaben amb una baralla, amb crits o fins i tot  algun col·laborador acaba fent alguna espectacular sortida fora de plató.

S’han vist moltes barbaritats en aquest programa i canals com TV3, amb el seu programa de Zàping APM (Alguna pregunta més) que en treuen partit rient-se d’ells.

Entre les moltes barbaritats que s’han fet, jo en destacaria una. Conviden a actrius pornogràfiques per fer veure que van al programa a parlar de la seva vida i quan menys “s’ho esperen” les despullen davant de càmera. Teòricament allò no està premedita,t però queda molt clar que sí.

En definitiva, dins de la programació de les televisions espanyoles aquest programa és el més baix que podem trobar. És un programa on no necessites cap mena d’estudi, l’únic requisit és estar disposat a explicar les teves vergonyes davant de tota la societat espanyola i reduir-te als nivells més baixos de l’ ésser humà.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

ON ANIREM A PARAR?

PER YOLANDA MARTÍN BAT2E

Com és conegut per tots, cada vegada són més els programes de televisió dedicats a ventilar les interioritats de les persones, tant d’interès públic ( famosos ) com dels anònims, i em pregunto per què.

 

Últimament, esmorzo, dino, bereno i sopo amb la senyoreta Esteban i és que aviat pensaré que m’he casat amb ella. Coneixem de la seva vida fins a l’últim detall i, sincerament… a mi què? És que no en tenim prou amb els nostres problemes? Doncs… les audiències televisives no diuen pas el mateix. Diàriament estem bombardejats de casaments, ruptures, baralles i un munt de “cotilleos” més que a nosaltres, realment, ni ens venen ni ens van. Però a més a més, no tan sols posem el nas a la vida dels famosos, sinó que també observem els problemes d’uns pobres desgraciats que no tenen res millor a fer que barallar-se amb el veí, amb el germà i amb el marit, i no patiu que aviat es veuran casos en què els animals de companyia seran portats al plató de televisió per ser acusats de defecar al mig de la sala d’estar.

 

Fins a on arribarem? Des del meu punt de vista, crec que tothom té alguna cosa més interessant a fer que perdre l’estona davant la televisió observant programes estúpids, i el que és més important i preocupant… nosaltres, tots nosaltres, som qui els estem donant vida per tot arreu. Si us plau, feu la vostra vida i deixeu-vos de tonteries.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

ELS SENTIMENTS A LA TELEVISIÓ

POL DEIG BAT2E

Els sentiments a la televisió els trobem en els programes com ara Mujeres y Hombres y Viceversa, La Noria o Sálvame, on el presentador i diversos col·laboradors debaten sobre aspectes de la vida d’ algú altre, fet que no em fa el pes i que crec que seria més interessant posar un altre tipus de programació més entretinguda, com ara alguna sèrie, un concurs …

Segons la meva opinió, els responsables de les televisions volen fer un programa que tingui la màxima audiència possible, i malauradament en els horaris en que s’emeten aquests programes només es troben a casa els jubilats i les dones de fer feines, precisament el públic més adient.  Per tant, en aquests horaris ja sabem que en la majoria de canals faran aquest tipus de programes, i si no et fan el pes és una bona estona per aprofitar el temps realitzant altres tasques més necessàries.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

LA COMPAÑÍA

PER MARC GÜELL  BAT2B

Con estos tiempos que corren es absolutamente indispensable i casi obligatoria la posesión de un teléfono móvil, ya sea por simple ocio, o bien para estar en contacto con el mundo que nos rodea. ¿Conocéis a muchas personas que no tengan en sus manos uno de ellos? Algunas, pero pocas, y es que el dispositivo móvil está fuertemente arraigado ya en nuestra cultura. ¿Pero es la cultura móvil una cultura libre y sana? La respuesta es no. Como en todos los dulces siempre hay algún insecto que chupa el azúcar hasta dejarlo seco. Y dicho azúcar está y es extraído indiscretamente de nuestros bolsillos, sin escrúpulos.

Estos energúmenos se aprovechan de todo el mundo, desde el más rico hasta el más pobre, tienen una trampa para cada uno: por un lado, para los clientes más acomodados crean un nuevo y extravagante móvil cada día y cada hora, mientras que por otro lado, a los no tan acomodados les engañan con falsas promociones o mensajes de bonificación  con más de un sentido o con sentido poco claro que luego pueden ser fácilmente excusados. Son ladrones que no tienen en cuenta los tiempos que corren ni los dineros que faltan. ¿Pero cómo es posible que cometan tales malezas y sin embargo no salgan a la larga perjudicados? Muy fácil, esta gente, a parte que sabe que por pereza la mayoría dejarán estar el tema, lo tiene todo pensado.

Cuando alguien se percata que le falta algo llama al teléfono de atención al cliente recomendado por la compañía, cuya función es teóricamente solucionar el problema, por lo tanto, el trabajador de dicho servicio debe tener suficiente poder como para realizar según qué actividades. Primero  intentan desviarte del tema ofreciéndote promociones que tal y cual y que no te interesan, entonces, si el plan “A” no surge efecto, la respuesta que ese alguien recibe del trabajador suele ser un “miraré que puedo hacer, intentaré, hablaré, es que yo sólo soy un simple empleado…”. Pero lo peor de lo peor es que no puedes chillar a nadie, ya que el trabajador no ha cometido el hurto ni puede pasarte a ningún superior suyo. ¿Tan grandes, y tienen que esconderse? Que ignorante he sido, si por eso son grandes…

 

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

 

Felicitat

Christian López BAT2B

La felicitat: una il·lusió o una possibilitat? No us heu qüestionat mai si sou feliços, si ho heu sigut algun cop o si ho sereu? Moltes vegades arribem a un punt de la nostra vida en què ens qüestionem realment si de debò existeix tal cosa o és una simple quimera creada per l’existència que ens rodeja. Doncs bé, jo no crec que nosaltres puguem arribar a conèixer algun dia  el que de debò és la felicitat plena. M’explico: moltes vegades, aquest sentiment és passatger, efímer i és el que coneixem tots. Es pot obtenir mitjançant la conquesta d’un objectiu o si hi penses bé, no és la fita en si sinó el camí per aconseguir-la perquè, un cop ja l’has aconseguit, l’ésser humà tendeix a deixar de valorar el que de veritat els importa i que ha costat tant d’esforç arribar-hi. També hi ha les anomenades “petites coses” que saps que estan allà, ocorren però no ens donem compte fins que ho recordem. En els records hi rau una petita part de la felicitat, barrejada amb gotes de nostàlgia i alguna que altra pinzellada de tristesa, ja que sabem que no ho podrem tornar a viure físicament. Hi ha qui diu que s’aconsegueix a través de l’amor, del plaer o del sentiment de justícia (moralitat), però no deixen de ser conceptes que tristament, de moment ningú té clars actualment. ¿Heu sentit a parlar del “Karma”? Aquest “sistema” té com a fi la nostra incògnita, la felicitat. L’equilibri entre el “ying” i el “yang”, blanc i negre, el bé i el mal… La equidistància s’obté mitjançant les teves pròpies accions. Per poder aspirar a la presumpte felicitat plena s’han de tenir en compte diversos factors primordials a la vida de cadascú i aquests es troben englobats en el “cercle de la felicitat”. La forma circular es divideix en quatre parts: la primera representa el món estudiantil o laboral, la segona es l’amor i tot el que representa, la tercera fa referència a la família i la teva relació amb ella, per últim, l’amistat. Segons això, si les quatre parts funcionen correctament s’haurà assolit l’objectiu. El que us acabo de explicar no és més que la reflexió d’aquesta paraula que utilitzem tan sovint sense saber el seu significat original. A partir d’ara us demano a tots i cada un de vosaltres que torneu a qüestionar-vos: ¿Realment sou feliços?

________________________________________________________

FELICES

POR EVA MARTÍNEZ BAT2B

Se podría decir, por no afirmar directamente, que la felicidad recae en pequeños detalles del día a día, son pequeñas sonrisas que unidas crean un gran sentimiento difícil de crear, difícil de romper, pero una vez lo sientes, es tan maravilloso que no quieres verlo desaparecer. Pero hoy en día hay un pequeño error en cuanto a ese término llamado felicidad. Vivimos en una sociedad en la cual nuestra felicidad recae en las cosas, cuantas más entes posees más feliz eres. Pero la gente está hundida en un pozo  lleno de equivocaciones, porque cuando obtienes un objeto que deseabas, no es felicidad, es satisfacción lo que sientes en ese momento, es orgullo lo que muestras ante los demás cuando enseñas aquel preciado bien que has conseguido. Pero si todos fuéramos sinceros con nosotros mismos, simplemente nos parasemos a pensar en las cosas verdaderamente  importantes en la vida, aquellas que realmente nos hacen felices, muchos opinaríamos igual. La felicidad es una sonrisa, un beso, un abrazo, una risa, una llamada sorpresa, un mensaje inesperado, un te quiero, un te extraño, un te necesito, una canción, esos recuerdos que te hacen sonreír, el apoyo, sentir que alguien se preocupa por ti, la amistad, el amor, la familia, un giño, una caricia, una lagrima de emoción, de felicidad

Simplemente esos pequeños detalles del día a día que te hacen sentir querido, aquellos momentos que  aunque pase el tiempo que pase siempre recuerdas y en cuanto te vienen a la mente sin querer se te forma una sonrisa en la cara. Si tienes muchos bienes materiales, pero no tienes con quien compartirlos, o simplemente necesitas que te los regalen para sentirte querido o importante queda demostrado que no eres feliz, tener aquellos que te importan y te quieren no se puede substituir por ningún objeto, las cosas sí, las puedes cambiar a lo largo de la vida y llega un momento en el que te olvidas de que algún día las tuviste.

La felicidad no se olvida, puede llegar a  desvanecerse, no es un sentimiento permanente, son pequeños momentos que perduraran siempre contigo. Si tienes aquello que te haga feliz, no lo pierdas, consérvalo y disfrútalo, compartiéndolo con aquellos que te han hecho sentir esa sensación de bienestar ilimitado, haz que ellos mismos lleguen a estar como tu mimo estas gracias a ellos.

___________________________________

VÍCTIMAS DE LA MODA

POR LAURA CUMPLIDO BAT2B

Nuestra sociedad y todo cuanto posee vive esclavizada por las modas, esas costumbres y tendencias vigentes que se siguen de manera pasajera, en un inicio por una minoría privilegiada y que terminan siendo aceptadas por la sociedad. Este fenómeno social colectivo que define a un sector de la población, aquel que lo sigue,  surge de la cotidianidad, como medio de comunicación y expresión. Pero cada vez más nuestra sociedad es más víctima de estas modas pasajeras que nos invaden constantemente, llegando al punto de excluir de la sociedad  a aquéllos que se niegan a seguir el fenómeno social efímero. ¿Pero hasta donde llegará esta obsesión por poseer lo más novedoso? Vivimos en una sociedad totalmente capitalista, que hasta cierto punto inconscientemente es materialista, es decir, con la adquisición de bienes materiales pretendemos satisfacer unas necesidades inmateriales que no somos capaces de obtener por nosotros mismos. De este modo creemos que siguiendo una tendencia formamos parte del colectivo de la sociedad y esto nos proporciona una felicidad que en realidad es falsa puesto que seguiremos sin haber logrado aquello de lo que carecemos. Esto supondría que el hecho de que sigamos unas determinadas tendencias es por la propia voluntad de cada individuo pero ¿es eso realmente cierto?

La respuesta a esta pregunta se encuentra en el sistema capitalista de la sociedad que nos rodea, este nos incita al seguimiento de distintas tendencias hasta el punto que aquel que no las siga será excluido de esta sociedad. Así es como el sistema capitalista vigente hoy en día sigue subsistiendo, aprovechándose de las debilidades de esta sociedad cada día más es víctima, consciente o no, del seguimiento de tendencias efímeras. También interviene en todo esto otro factor: la publicidad. Ésta juega con las debilidades de la sociedad sacando provecho de esto. Pero aun siendo conocedores de  todos estos factores y  de lo que estos implican seguimos formando parte de esta sociedad que vive víctima de las últimas tendencias y los fenómenos efímeros de la sociedad materialista.

 

 

___________________________________________________________________________________________________________

IMATAGES

 

PER CLARA TEIXIDÓ BAT2B

 

 

 

 

De vegades llegint el diari o mirant la televisió, per davant dels nostres ulls passa una imatge familiar. Una fotografia  que estem acostumats a veure: nens corrent sense rumb, explosions sense sentit, cares de patiment on poques vegades s’hi percep un somriure. El moment de tendresa i d’empatia cap aquests esguards tristos seran pocs segons i seran passatgers, ja que probablement, quan passem de pàgina o canviem de canal, ja pensarem en no perdre’ns els gols d’ahir, llegir el nou fitxatxe o informar-nos de les hores del cine. No obstant, encara que la següent notícia sigui un esdeveniment important, aquell rostre que amb una mirada ho transmet tot, s’anirà difuminant. És veritat però, que molts de nosaltres fem petits detalls com ingressar diners i això ens netejarà la consciència. Ajudar-los no és solucionar el món, ajudar-los no és fer més mal del que ja tenen. Mal per ells és no saber apreciar el que tenim, mal per ells és visitar casa seva i no recordar-los més, mal per ells és pagar milions i milions a unes persones que ténen el do de saber jugar bé a futbol, quan, probablement, ells no han tingut ni la oportunitat.

Encara que, realment, nosaltres directament no puguem fer gran cosa, mai ens podem acostumar a aquestes imatges i mai podem trobar-ho normal. I parar, ni que sigui un moment a pensar en ells i continuar fent aquests detalls que ens fan sentir millors, perquè per ells poden ser importants.

______________________________________________________________________________________________________________________

CANVIS MUSICALS

PER MARC ORRIOLS I GOL BAT2B

Als anys 50, a Catalunya, va aparèixer la “nova cançó”. Gent com Lluís Llach, Raimón, Maria del Mar Bonet o Joan Manuel Serrat(d’ entre moltíssims més), cantaven amb cançons on les lletres es convertien en armes en contra de l’opressió de la dictadura franquista. El militar va prohibir tota mena representació artística, i no artística en català durant molts anys, i els cantants catalans havien de d’actuar de forma clandestina, o a fora del país. Més tard, es va permetre a Catalunya, sota censura, fer cançons en català. És aquí, doncs, on el paper de la nova cançó agafava certa importància. Es composaven cançons plenes de metàfores, i missatges subliminals, de tal qualitat, que tenien la suficient força per trencar el filtre de la censura espanyola.

Fins als anys 80 llargs, aquest estil de cançó, va perdurar i donar força per encomanar el català als quatre vents. Quan tot plegat ja va estar consolidat, va començar a aparèixer un altre fort estil musical: el Rock català. Els Pets, Sopa de Cabra, Lax’n Busto, Sangtraït, Sau, Gossos… Eren (i alguns encara ho són) grups consolidats que cantaven a voluntat pròpia, amb el mateix missatge que l’anterior “moviment musical” però sense cap mena de vergonyes. Ha estat un estil més comercial que els anteriors, es buscava la reivindicació catalana, però també es buscava una bona recompensa econòmica.

No obstant, les lletres són menys elaborades, i el tipus de música és més monòtona, sense gaire variants: guitarra elèctrica, bateria, baix i veu. Cal dir que, en el seu moment, van ajudar (i ajuden encara) a que la música catalana es consolidés.

Actualment, s’està produint un fenomen que està trencant tots els esquemes de la història musical del nostre país. Grups citats anteriorment, han anat minvant a poc a poc i, mica en mica han aparegut com bolets, nous grups amb un aire més fresc i actituds diferents. Són grups on deixen enrere la monotonia del Rock català, i innoven en tots els aspectes. Musicalment hi ha hagut canvis: es mantenen les elèctriques, baixos i bateries, però s’inclouen instruments tan singulars com l’ukelele (en el cas del grup “Manel”) la melòdica (“Els amics de les Arts”) o una cullereta de cafè, claus, o porex-pan (Anna Roig i l’ombra de ton chien). Són cançons senzilles i, paradoxalment, elaborades i complertes, on es pot plantejar la mentalitat utòpica i ignorant de l’humà, explicar la primera cita d’una parella, imaginar situacions de la vida quotidiana o fer-te reflexionar sobre l’avantguardista director francès Jean – Luc Godart. Cal dir, que la majoria d’aquests nous grups, tendeixen a tenir un cert punt de ironia i sarcasme seriós, el qual fa hom reflexioni sobre moltíssims aspectes.

Igual que els moviments literaris del nostre país català, aquests últims anys, és demostrable que el musicalment parlant, Catalunya n’està patint un altre. Grups com aquests fan que la cultura catalana creixi notablement… qui sap si el canvi musical actual va agafat de la mà amb un canvi ideològic i social català?